Ja passen les hores i encara no han arribat.
Un estrany neguit omple el meu cor, no gaire
lluny d'aquí escolto un tiroteig, quelcom a dins
meu em diu que són morts/es.
Potser no han estat ells/es, però no puc anar
a mirar, sento nàusees a dins meu; me n'he
d'anar. Lluny penso en ell/a, el meu
company/a alegre/a i valent/a.
No pot ser, no m'ho crec. Assassins!
Ja no em queda temps, he de seguir lluitant,
un cop començat ja no es pot parar.
Comprovo la pistola i m'apropo a l'objectiu,
quan veig el seu cap disparo a matar. Ho he
de fer per ell/a, la lluita no es pot matar. Quan
caigui algun/a company/a, hem de seguir.
No, ells/es no són morts/es. Ells/es són
vius/es al nostre record. Omplen de sentit
el nostre esforç d'alliberar un poble Català.
MORIR PER ACONSEGUIR
EL NOSTRE NAT DRET DE VIURE.
MORIR PER ACONSEGUIR
UNA TERRA LLIURE.