Pels carrers del nostre temps
es podreix el nostre passat,
allò que ens fa sentir-nos vius,
tendresa de qui ens ha criat.
Pels carrers del Cabanyal,
pels carrers del nostre temps
l'asfalt crema tots els moments
i amb ells la nostra realitat.
Ja no ens queda
ja no ens queda res,
ja no ens quedarà res mai, mai més.
Resseguint tots els colors,
resseguint tots els carrers,
sentat mirant com trenca el mar,
la ràbia crema el seu plorar.
Pels carrers del nostre temps,
entre parlars dels nostres vells,
sentint olors de camps cremats,
història morta a cops d'asfalt.
Ja no ens queda
ja no ens queda res,
ja no ens quedarà res mai, mai més.
I ara quan et mire als ulls,
i ara quan et sent a prop,
veig que ja no ens queda res,
que ja no, ja no ens queda res.
Han cremat el nostre passat,
la terra que ens van robar,
però no cremaran les arrels,
no podran cremar les arrels.
Caminant pels nostres carrers,
caminant pel nostre temps,
no tenim cap lloc on anar,
tampoc en tenim per recordar.
Intenten cremar el passat,
cremant la terra, el cel i el mar,
memòria d'un poble amagat,
història d'un temps imposat.
Ja no ens queda
ja no ens queda res,
ja no ens quedarà res mai, mai més.
I ara quan et mire als ulls,
i ara quan et sent a prop,
veig que ja no ens queda res,
que ja no, ja no ens queda res.